El 23 de Marzo del 2016 La Vanguardia habla de uno de nuestros últimos proyectos.

_

El dia mundial del Teatre ha portat un regal a Barcelona. Un regal enlluernador. Ahir en els actes de celebració que aquest any han organitzat els teatrals catalans –actes organitzats amb anticipació, perquè el dia mundial, de fet, és aquest diumenge, però en plena Setmana Santa era complicat reunir el sector– hi va haver dures denúncies –per la precarietat dels actors–, premis –els de la Crítica, guanyat per El , de Julio Manrique– i, sobretot, la visita (per fi!) a les instal·lacions, encara per moblar, de la nova seu de la sala Beckett, al Poblenou. Va ser una visita que va deixar el públic enlluernat perquè l’antic edifici de la cooperativa obrera Pau i Justícia, construït el 1924 i que ja tenia un teatre a la planta superior, s’ha convertit en una instal·lació teatral de primer ordre.

Es tracta d’una instal·lació amb molta llum que no ha perdut ni un dels fantasmes que hi han habitat al llarg dels darrers 90 anys: tot el que es podia –motllures de guix, rosasses, escales velles, parets atrotinades només pintades pels mil colors i ferides que deixen 90 anys de vida, amb prou feines curades perquè no hi hagi accidents, de vegades amb la meitat dels totxos a la vista– s’ha mantingut i l’edifici ja neix amb ànima. Hi ha sales velles amb parets tan carregades d’història que no necessiten cap escenografia per muntar qualsevol relat sobre una gran família o una gran societat vingudes a menys. En decadència, sí, però encara totalment plena d’encant. En aquestes sales la Beckett, fundada per José Sanchis Sinisterra i el seu teatre Fronterer ja fa prop de 30 anys, podrà continuar duent a terme les seves obres teatrals i els mil cursos del seu Obrador que han impulsat al món de manera decisiva aquestes últimes dècades la dramatúrgia catalana, que viu el millor moment de la història amb noms com Jordi Galceran, Pau Miró, Josep Maria Miró, Pere Riera, Jordi Casanovas, Lluïsa Cunillé i molts altres.

La inauguració oficial de la nova sala Beckett no arribarà fins al novembre, tot i que probablement al setembre ja s’hi començaran a fer activitats. Però ahir, sis anys i mig després que el llavors alcalde Jordi Hereu anunciés a so de bombo i platerets que cedien l’edifici municipal a la Beckett –l’actual seu de Gràcia estava amenaçada per un contenciós amb Núñez i Navarro i, a més a més, necessitava créixer–, el director de la sala, Toni Casares, mostrava al sector teatral –que va llegir el manifest del dia mundial del Teatre allà– dues grans sales per a funcions i d’altres per a assajos i tallers. I
un gran bar de terra hidràulic, sostre de volta catalana i velles portes verdes de vidre translúcid on al capdamunt encara hi diu “secretaria”i que ocupa el lloc de l’antic colmado. Un bar a peu de carrer cridat a tenir un èxit enorme.

Casares va mostrar des de les antigues aules de l’edifici, que han estat molt fàcils de reconvertir en les noves on s’impartiran cursos d’escriptura teatral i interpretació –aules que tenen aire d’acadèmia antiga on podria aparèixer una rígida institutriu a posar ordre–, fins als camerinos, sobre els quals alguns dels presents, que dirigeixen teatres petits a la ciutat, feien broma que no eren camerinos, que a ells allà els cabia una sala amb 40 butaques. A l’escala d’entrada, dalt de la paret lateral, boniques restes de rosasses aprofitades dels sostres de la planta superior.

Toni Casares, d’esquena, mostra una sala d’assajos –que quedarà tal com es veu– al pis superior de la Beckett del Poblenou
Toni Casares, d’esquena, mostra una sala d’assajos –que quedarà tal com es veu– al pis superior de la Beckett del Poblenou (Laura Guerrero)
La nova Beckett –l’únic teatre del món que va tenir el permís del Nobel Samuel Beckett, l’autor d’ Tot esperant Godot, per portar el seu nom– tindrà uns 3.000 metres quadrats a la nova seu del Poblenou, al carrer Pere IV amb Batista, i les obres han costat, després d’uns quants canvis –radicals– als plans, tres milions d’euros. El desembre del 2011 Casares va presentar un pla de reforma de l’edifici que els havia lliurat l’Ajuntament que ascendia als vuit milions d’euros. Era un pla que perseguia convertir la Beckett en la casa de l’autor teatral a Barcelona i que incloïa fins a espais per a residències d’autors. Es tractava d’un pla que preveia que l’edifici creixés per dalt i per baix, amb l’excavació del subsòl i l’aixecament d’una altra planta sobre l’edifici.

Al final la dura realitat de la crisi s’ha imposat i no hi ha
quatre plantes, sinó dues, i un entresolat. Però l’equip Flores & Prats ha aconseguit que la re­tallada creï igualment un espai formidable. Els tres milions de cost de la reforma han estat finançats per l’Ajuntament de Barcelona en dues terceres parts, i un altre terç pel Consorci del Pla de Rehabilitació de Teatres, integrat per Ajuntament, Generalitat i Ministeri de Cultura. A tot plegat ara caldrà sumar la compra del material
escènic necessari per a les sales, una de 100 localitats com l’actual Beckett de Gràcia, destinada a la creació més experimental i que és a la planta superior, i una altra de 200, que és a la planta baixa i serà la principal.
Una sala de parets negres que ahir va acollir la lectura del manifest del dia del teatre i, a més a més, un joc dissenyat per Paco Mir, de Tricicle. Una mena de joc de l’oca imprès en una gran tela al terra en què van parti­cipar, entre d’altres, Lloll Bertran i Joan Pera, i en què els equips avançaven amb el dau per caselles que mostraven d’una manera divertida els problemes de la professió teatral: un mal pont en què la ciutat es queda buida, una escenografia que no cap a l’escenari, retallades de les subvencions i que el Barça jugui la Champions i aquell dia sigui millor tancar el teatre. També hi havia caselles bones, com quan s’aconsegueix contractar un actor famós de la tele o un espònsor posa diners sense preguntar què surt a l’obra.

I els diners faran falta a la nova Beckett del Poblenou, sens dubte, perquè Casares hi vol dur a terme un programa en què puguin funcionar les dues sales de representacions alhora i en què, a més a més, hi hagi teatre in­fantil i juvenil els caps de setmana. Ara el pressupost del teatre s’acosta al mig milió d’euros anual, i amb això no podran incrementar l’activitat d’acord amb les possibilitats del nou espai.

Aquest espai, recorda Casares, ha de tenir com a funcionis bàsiques ser un dels motors de la dramatúrgia catalana i permetre que els artistes puguin tenir per fi millors condicions de treball amb millors espais i més ben dotats tècnicament que a la seva seu històrica de Gràcia, al carrer Alegre de Dalt, on era difícil treballar en condicions i on en aquests moments estan fent una programació de comiat anticipat de la sala amb lectures dramatitzades dels seus èxits més importants. Però, a més a més, diu el successor de Sanchis Sinisterra al capdavant de la sala, es tracta que el que aconsegueixin amb la dramatúrgia catalana siguin capaços de fer-ho dialogar amb la resta de la societat de manera que la societat acabi enriquint-se gràcies al fet de tenir un bon teatre. “Es troben a faltar els punts de trobada entre la creació artística i la vida ciutadana, i és un dels punts clau que ens marquem”, assegura.

La Vanguardia

 

Uso de cookies

Este sitio web utiliza cookies para que usted tenga la mejor experiencia de usuario. Si continúa navegando está dando su consentimiento para la aceptación de las mencionadas cookies y la aceptación de nuestra política de cookies, pinche el enlace para mayor información. ACEPTAR